Guardonada amb el premi del jurat al darrer Festival de Cannes, l’última cinta del director grec Yorgos Lanthimos (Alps, Dogtooth), Langosta (The Lobster), arriba als cinemes catalans precedida d’una gran expectació. Una història tètrica i dramàtica, ambientada en un futur il·lusori on està molt mala vist ser solter. El cineasta ens proposa a partir d’aquí un exercici de reflexió  i entrega en una pel·lícula que requereix de la fe de l’espectador més que de la seva comprensió. La càmera segueix a David (interpretat per un Colin Farell molt allunyat dels clàssics latin lovers que el van encastellar com actor), que arriba a un “hotel de solters” després de la ruptura amb la seva última parella. Allà, haurà de passar 48 dies reclòs amb la fi de trobar una nova femella amb la qual reproduir-se. Aquest és el punt de partida d’una comèdia hilarant, “bizarra” i grotesca que de ben segur no deixarà ningú indiferent. La banda sonora, que ja es pot escoltar a Youtube, acaba de posar el fermell d’or a la narració amb un compendi de sons diversos que naveguen per les cordes, els pianos clàssics o l’òpera.
 
Lathimos sembla odiar l’amor i venerar-lo a la mateixa vegada. A Langosta, ens posa sobre la taula un bon grapat de temes com la solitud, la selecció natural de Charles Darwin, els prejudicis socials o l’amor romàntic sobre els que es recolza a plaer per acabar formulant un discurs moral sobre el no-res. Això no impedeix que la pel·lícula sigui un visionat espectacular. Per començar, perquè planteja un terreny de joc absurd, precari i gens sexual, on el besllum de singularitat deixa d’existir. Tornem llavors al patriarcat, on l’home i la dona es busquen en un hotel (que recorda una mica a The Shining) per unir-se en un. La metàfora del beatus ille, un jardí de les delícies ple de trampes, sirenes i cinturons de castedat que suprimeixen per complet qualsevol besllum d’espontaneïtat. Ens trobem davant de la lectura del passatge hebreu de l’arca de Noè, al qual una femella i un mascle de cada espècie havien d’embarcar en una nau de fusta per tal de sobreviure a una gran inundació de la terra. A Langosta passa una miqueta el mateix amb la diferència, però, que aquells solters que no trobin parella, acabaran transformats en animals. La metàfora kafkiana que proposa Lanthimos ens allunya de la versemblança de la història però també ens atorga aquest punt de ridícul que necessita l’obra.
 
Dins de l’hotel ens trobem a un grapat de personatges en estranys: Ben Whishaw, que interpreta a un coix amb terribles problemes de personalitat, John C. Reilly un grassonet que necessita urgentment un logopeda i la impresionante Ariane Labed, que fa les funcions d’infermera i (a vegades) dona de companyia. Tots ells es fusionen amb un mapa molt més extens quan en David surt de l’hotel i comença a viure al bosc amb la resta de solters que han aconseguit reivindicar la seva pròpia identitat. Començarà llavors una autèntica lluita, encapçalada per una sorprenent Léa Seydoux, per intentar apoderar-se amb el control del bosc. Una guerra amb dards tranquil·litzants (de fet, el procès és com una cacera), que busca provar el coratge de tots bàndols, tot això amb una càmera lenta que sembla homenatjar a l’inici de Antichrist de Lars Von Trier. Un exercici sublim de memento mori que convida a l’espectador a reflexionar sobre l’estupidesa humana, el ridícul que suposa intentar aparellar una societat contemporània molt allunyada dels antics cànons classicistes de la família tradicional.
Langosta és tota una declaració d’intencions des del seu inici, impressionant i desconcertant a parts iguals, on tot suma. Suma la interpretació dels actors, el guió, la posada en escena, la fotografia i el ritme, tot i que a vegades ens sentim una miqueta de bòlit entre el sofregit de temes sobre els quals reflexiona Lanthimos. No en som conscients, però les imatges ens calen, es fiquen ben endins del nostre cervell amb un objectiu incert, però pertorbador. La cinta del director grec sorprèn per la seva frescor i sofisticació, però a diferència d’altres títols, no gaudeix de la mateixa concisió i persistència. No serè per un càsting sublim, implicat a tots els nivells amb una pel·lícula àcida, incorrecte però totalment necessària. No sabem si arribarem a aquest extrem però la simple idea de plantejarn-nos-ho resulta atordidora.
 
Per Laura Blanco.