Amors on FIRE!! 2022

La mostra FIRE!! de cinema LGTBI de Barcelona i el CCCB s’uneixen per quarta vegada per presentar el millor de les últimes edicions del festival a tots aquells que s’han perdut aquestes joies o que desitgen tornar-les a veure a la pantalla gran.

Totes les projeccions s’inicien amb una presentació a càrrec de la Mostra FIRE!! de cinema LGBT de Barcelona.

Programa

Divendres 11

17.00: The Feels, Jenée LaMarque, EUA, 2017, 90’

Un cap de setmana al camp, lluny de la vida real, és l’ocasió perfecta per divertir-se però, sobretot, per intercanviar confessions. Un grup d’amigues lesbianes es reuneix per celebrar el comiat de soltera de dues d’elles, Andi i Lu. Tot semblen rialles i entreteniment fins que l’alcohol comença a intervenir en les converses, descobrint secrets mai revelats. Llavors la confiança desapareix i el dubte s’escampa entre totes. La manca de comunicació tan present avui dia, la por al què diran i les idees preconcebudes, també dins del propi col·lectiu LGTBI, fan d’aquest retrat costumista una comèdia intel·ligent i inusual, una altra bona mostra del nou cinema indie americà.

19.30: Making Montgomery Clift, Robert Clift, Hillary Demmon, EUA, 2018, 88’

Montgomery Clift sempre es va negar a entrar en el joc dels estudis en els anys quaranta i cinquanta. No va signar ni un contracte, va abandonar Sunset Boulevard just abans de començar el rodatge i entre les moltes pel·lícules que va rebutjar hi ha El pont del riu Kwai, A l’est de l’Edèn i La llei del silenci. Atès que el seu talent era tan enlluernador com la seva bellesa, Hollywood va acceptar les seves condicions i, encara que amb una filmografia amb menys de 20 pel·lícules, les seves innovadores actuacions romanen per sempre. Montgomery Clift va trencar convencions dins i fora de la pantalla, però innombrables biografies es van limitar a etiquetar-lo com «tràgicament autodestructiu» o «turmentat». El seu nebot Robert Clift i Hillary Demmon tornen amb rigor sobre aquestes narracions incorrectes que tant han marcat el llegat del Monty. El seu documental, molt revelador, és impulsat per una magnífica selecció de vídeos antics, pel·lícules domèstiques sobre el gran actor, entrevistes amb familiars i éssers estimats, i una àmplia col·lecció d’arxius inèdits del Monty i el seu germà, Brooks Clift, que van gravar obsessivament les seves trucades telefòniques. Desmunta amb un tresor d’arxius familiars aquesta psicologia barata que va reduir una vida i una carrera extraordinàries a un simple clixé freudià. En les imatges d’ell en el seu temps lliure, la seva alegria i exuberància il·luminen la pantalla… Aquest retrat aporta aire fresc sobre les passions de l’actor i el seu desig de viure i treballar a la seva manera, i retorna a una llegenda de Hollywood insuficientment valorada allò que realment li correspon.

 

22.00: I Am Divine, Jeffrey Schwarz, EUA, 2013, 86’

I am Divine recrea la vida de Harris Glenn Milstead, àlies Divine (1945-1988), musa absoluta del director John Waters, icona del cinema underground, estrella musical i mite LGBT per excel·lència. Veiem la seva evolució des dels seus humils orígens a Baltimore, com a nen grassonet del qual es burlaven els seus companys de classe, fins a la drag extravagant i polifacètica que coneixem gairebé tots, propulsada a la fama internacional pels seus papers escandalosos a Mondo Trasho o Pink Flamingos, on interpretava «la persona més fastigosa del món». La seva estètica escandalosa i cridanera, a contracorrent de les travestis elegants i ultra-femenines dels anys seixanta, les celles pintades XXL (que li donaven un permanent aire d’estupefacció còmica), la seva veu de cantant ronca i un aire a Liz Taylor en els seus moments més voluminosos van conformar un tremend look in your face, en la línia d’altres performers o cantants com Leigh Bowery o Klaus Nomi. Una bona ocasió per redescobrir la seva faceta rockera, amb cançons que van de Born To Be Cheap a Love Reaction, passant, és clar, per You Think You’re a Man.

 

Dissabte 12

17.00: Zen sul ghiaccio sottile, Margherita Ferri, Itàlia, 87’

La Maia, àlies Zen, és una tomboy de 16 anys, revoltosa però solitària. Viu en un petit poble d’altura, en els aspres i bells Apenins italians, i es fica fàcilment en problemes… És l’única noia de l’equip d’hoquei sobre gel i els companys l’assetgen constantment per la seva actitud masculina. Quan la Vanessa –la xicota bella i desconcertant del capità de l’equip– fuig de casa i s’amaga a l’hotel de la família de la Maia, aquesta se sent lliure de confiar en algú per primer cop. Una relació especial es desenvolupa entre totes dues. Guiades per la necessitat de trencar amb els rols que la petita comunitat els ha obligat a exercir, la Maia i la Vanessa s’embarquen en un viatge d’autodescobriment: una exploració de la seva identitat de gènere i la seva sexualitat, fluida i inquietant com el temps mateix de la joventut. Com no perdre l’equilibri en la vida sense renunciar a la personalitat pròpia? Heus aquí la pregunta d’aquesta atractiva i important pel·lícula, que explora la identitat de gènere i les vies per trobar-se un mateix.

 

19.30: Segunda estrella a la derecha, Ruth Caudeli, Colòmbia, 2019, 85’

L’Emilia és una dona bisexual de poc més de trenta anys que es nega a créixer com les seves amigues i que tracta d’encaixar en el món «perfecte» del seu entorn social. Entre les seves amigues, l’Angélica és a punt de casar-se; la Clara i la Renata semblen haver resolt perfectament les seves vides, amb treballs increïbles, família i fills. Mentrestant, l’Emilia encara viu amb la seva mare, sobreviu com a actriu i fent classes d’actuació en una escola barata i se sent més còmoda amb els seus alumnes que amb les persones de la seva edat. La seva vida, però, es complica quan l’acomiaden de feina i es veu obligada a dur una existència convencional. El comiat de soltera de l’Angélica mostrarà que l’Emilia no és l’única infeliç amb la seva vida, i que tots amaguem el que realment som. Ruth Caudeli signa aquí la seva segona pel·lícula després d’Eva+Candela i torna a subratllar la doble moral, la frustració i els convencionalismes socials. Ho fa amb total naturalitat parlant de la quotidianitat i amb una producció tan propera i creïble que la situa com una nova Woody Allen de l’Amèrica del Sud.

 

22.00: Five Dances, Alan Brown, EUA, 2013, 83’

Un dels més grans encerts d’aquesta pel·lícula d’Alan Brown, després de l’èxit del seu anterior film, Private Romeo, és la sensibilitat que transmet a l’hora de mostrar la dansa contemporània i els seus lleus moviments, com a metàfora de l’univers que envolta el propi ballarí, en una obra en què la bellesa i la subtilesa del ball i la seva intimitat ens condueixen emocionalment cap al dilema del protagonista. Five Dances, amb coreografies de Jonah Bokaer, de la companyia de Merce Cunningham, narra el dur i emocional viatge del Chip, un ballarí de 18 anys amb un talent excepcional que es trasllada al SoHo de Nova York per buscar sort i que ha de triar entre responsabilitzar-se de la seva família disfuncional, a Kansas, o forjar-se una vida pròpia i un futur millor. Estem davant una pel·lícula arriscada en l’àmbit narratiu i formal que ens introdueix de manera inusitada en l’univers emocional de la dansa contemporània.

 

Diumenge 13

17.00: TransMilitary, Gabriel Silverman, EUA, 2018, 93’

Al voltant de 15.500 persones transgènere serveixen en l’exèrcit americà –el organisme que dóna feina a més transsexuals de tots els Estats Units–, on se senten obligades a ocultar la seva identitat de gènere. N’hi ha que no dubten a posar en perill les seves carreres i els recursos dels quals depenen les seves famílies presentant-se com transgènere davant alts comandaments del Pentàgon, amb l’esperança d’obtenir els mateixos drets per a servir al seu país. La seva exclusió va ser aixecada el 2016, però, ara que el president Trump intenta restablir-la, el seu futur torna a estar en joc. TransMilitary explora les vides de quatre militars que defensen la llibertat del seu país mentre lluiten per la seva pròpia. Un d’ells, un soldat transsexual masculí i especialment fornit, s’enrola per servir a l’Afganistan, ja que ser a l’estranger li permet dur uniformes masculins i portar el cabell curt. De tornada a casa, el seu uniforme amb faldilla, ben xocant, constitueix una de les raons evidents per convèncer els alts comandaments que han de reconsiderar les regles. TransMilitary és la continuació de Transgender, at War and in Love, curtmetratge nominat als premis Emmy.

 

19.30: Lilting, Hong Khaou, Regne Unit, 2014, 91’

Lilting és una de les pel·lícules més destacades de totes les edicions del FIRE!!, sent una obra sensible, exemplar i trencadora pel que fa els estereotips del gènere gai. Parla de l’homosexualitat des de la família i la memòria, mostrant com es poden superar des de l’amor les barreres culturals, morals i generacionals, tot curant les ferides afectives. Explica la història d’una mare camboiana que viu els seus últims dies en una residència de la gent gran a Londres desolada per la inesperada mort del seu fill. El seu dolor i la presència d’un estrany li mostraran el camí que ambdós han de recórrer per trobar-se i redimir-se mútuament.

 

22.00: Knife + Heart, Yann González, França, 2018, 110’

París, estiu de 1979. L’Anne (interpretada per l’estrella pop francesa Vanessa Paradis) és una despietada directora de porno gai de tercera categoria. Després que la seva muntadora i amant, la Lois, l’abandoni, intenta recuperar-la rodant la seva pel·lícula més ambiciosa fins al moment amb el seu company, l’Archibald. Però, mentre els membres del repartiment comencen a ser assassinats sistemàticament –cadascun de manera més esgarrifosa alhora que francament cinematogràfica–, l’Anne es veurà embolicada en una estranya investigació que donarà un gir a la seva vida. En aquesta pel·lícula de misteris que va cobrant tints de novel·la policíaca, Yann González beu sense complexos de les influències més sòrdides o visualment escandaloses, des d’Argento fins a Fulci, passant per De Palma o per clàssics de culte com Liquid Sky. Els ritmes electro-retro de M83 teixeixen una banda sonora perfecta per a una Paradis magistral, que navega al seu aire pels temes del desig i la repressió sexual. Knife+Heart és una odissea de terror queer, perversa com cap altra, concebuda per la ment deliciosament retorçada d’aquest visionari cineasta.

Submit a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà.