El primer que sorprèn del recull de contes de Gemma Pasqual, “Viure perillosament” és la seva portada, d’un groc canari que fa de fons a una dona envoltada de llibres, una gàbia, un crani i una serp que envolta el seu braç, aixecat, com cercant la inspiració, mentre sosté a la mà una ploma a punt per escriure en qualsevol moment. Però aquesta és només una de les moltes sorpreses que té aquest petit homenatge a 15 grans dones que van decidir transgredir en un món patriarcal que les volia petites i callades dins de casa seva. 

Pasqual s’ha capbussat en la vida de dones com Virginia Woolf, Mercè Rodoreda, Simone de Beauvoir, Aurora Bertrana i Frida Khalo, per apropar-nos a un detall concret i sorprenent de la seva vida, i ho fa intentant que la història que expliquen ens evoqui la flaire de l’estil de la dona que l’ha viscut. Així, per exemple Virginia Woolf comença mimetitzant-se en la senyora Dalloway, per explicar-nos un capítol hilarant i sorprenent de la seva vida, quan es va travestir per a interpretar ni més ni menys que el paper d’un príncep abissini de visita per Londres, donant lloc a portades vergonyoses per la Royal Navy al dia següent (busqueu i veureu l’engany de Dreadnought!). Molt curiosa és també la història que ens explica com va perdre una dent Simone de Beauvoir i el sorprenent lloc on, setmanes després, va trobar-la; els viatges d’ Aurora Bertrana, que ens descobreixen una mica més del que es coïa a la Catalunya i l’Espanya i l’Europa dels anys vint, o la passió per l’arqueologia de Víctor Català. 
Viure perillosament ha estat nominat al XXI Premi Llibreter i sabrem si en surt guanyador en la categoria de literatura catalana el proper 6 de novembre. De moment però ja ha aconseguit un gran objectiu, el d’obrir l’interès per quinze dones compromeses que van aconseguir fer forat en la manera en com la dona era vista en el món, travessant sense dubtar-ho les dificultats que es van anar trobant només pel fet de ser d’un gènere menystingut fins al punt d’haver de transgredir en els elements més bàsics per poder viure d’acord amb el que elles volien. Ens diu Emilia Pardo Bazán el següent: “Si a la meva targeta digués Emilio, en lloc d’Emilia, que diferent que hauria estat la meva vida”.  Una gran veritat que lamentablement segueix present.

El podeu trobar a la xarxa de biblioteques.

Per Lourdes Pablo Vaquero ( @lupabv )